Les eines d’intel·ligència artificial aplicades a la imatge han evolucionat molt en els últims deu anys. Avui, són un mitjà capaç tant de canviar-te l’aspecte de la cara a les xarxes socials, com de fer-te dir coses que no recordes haver dit mai. Si entenem com funcionen aquestes eines, aprenem a entrenar-nos en la sana habilitat de sospitar de les imatges,  però, i si ens ho mirem per la banda creativa? En quines situacions ens agradaria veure el nostre doble digital? Quines possibilitats tenim a l’hora d’imaginar doblatges impossibles? Quins dibuixos ens agradaria que parlessin dels nostres problemes? Podem intervenir en les obres d’art més icòniques? 

El pròxim 7 de juny, el col·lectiu Estampa oferirà una xerrada participativa on reflexionarà i posarà en pràctica les possibilitats creatives i les implicacions dels deepfakes, una tècnica d’intel·ligència artificial que permet produir vídeos de persones –anònimes o conegudes– parlant o duent a terme accions que no han passat mai.

En el marc del programa Oasi de Digital Impact, Stelarc ofereix una xerrada on parteix de la nova concepció de corporeïtat que ens planteja el món digital. En paraules de l’artista: “Als espais liminars de la proliferació de la Vida Parcial, la Vida Sintètica i la Vida Màquina, el cos s’ha convertit en un significant flotant. Un significant buit. El cos ara no és cap cos. Actuant cada cop més a distància, en línia, la presència es torna problemàtica. La presència està marcada per una doble absència. O potser l’absència està marcada per una doble presència. No som ni tots “aquí i ara”, ni allà tota l’estona, sinó en part aquí de vegades i en part en un altre lloc, d’altres vegades. Llisquem contínuament entre els mons fora de línia i en línia, navegant des de nanoescales físiques fins a llocs no virtuals. El cos habita cada cop més en els àmbits abstractes de l’altament hipotètic i de la subjectivitat en streaming. El digital no és només l’àmbit del digital. Els morts, els morts cerebrals, els parcialment vius, els encara per néixer, els conservats criogènicament, la vida sintètica i la vida artificial, tots comparteixen ara una existència material i proximal. En un moment en què el cos està amenaçat existencialment per ser infectat per virus biològics, el que es fa evident és que l’espècie humana s’enfronta al risc ontològic més generalitzat de ser envaïda per les seves entitats digitals i algorismes virals. El cos individual aconsegueix una velocitat d’escapada planetària, però l’ésser humà ja no pot assolir aquesta mateixa velocitat des de l’àmbit mecànic i digital”.